que no em faria res que em besaren

- Abans d'adormir-me tanco els ulls i compto els homes que no em faria res que em fessin petons. Els compto amb els dits. És molt agradable. Però m'entristeix no poder pensar en més de deu.

La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata

Què penses abans d'adormir-te?

ja des del principi, pot ser

pots acomiadar-te d'una persona o d'un lloc durant mesos, pots anar acomiandant-te sense saber-ho del tot, no està l'adéu en les mans ni en les paraules, només en alguns gestos, en alguna manera de mirar. pots portar el final en les parpelles, i en els somnis, veure't ja lluny dels carrers o d'eixos braços. no sé en quin moment vaig saber que el no seria l'última paraula meua, pot ser des del principi. 

no sé si el preu que he de pagar per cada adéu va augmentant cada any, però el meu cos cada vegada és més aspre, i més meu. 

aquest home ja no l'estimaré, aquest carrer ja no serà meu. 

propòsit segon, la risa

I ara diria "defender la risa"
Del blog, La vida té vida pròpia

jo també vull la risa en el gener de fred, entre les entranyes del dubte i la fragilitat, les paraules que ens fan més forts perquè assenyalen la feblesa pròpia, i la reconeix, i riu d'ella ben fort, amb tot el cos. jo també vull la risa que no s'espera, eixa per la que no haguérem apostat un dimecres de vesprada, sense diners per a una pinta, amb el desig arromangant-se les ganes. que no, que no, que estic cansada de topetar amb la por dins dels ossos, que dic que no, que no, que no al no, que no a aquesta fugida que ens buida. riure tant fort i tan desmesuradament, i tant bojament, que quasi acabem ofegant-nos. riure fins a la tos. que no, no podran amb nosaltres, ni nosaltres amb nosaltres mateixos.  

hui he sentit com si jo mateixa fos un paper que arrugara i llançara al fem, sense res escrit. menuda i aixafada. i esbandint aquesta imatge, ha vingut el fuet de la por per marcar el ritme de les vàlvules del cor. he caminat més ràpidament, he llegit tots els noms dels carrers per oblidar el ritme del cor que no vull meu.

la por, les vàlvules, el cor: els he escrit en el full que he llençat a la paperera, després d'aixafar-lo fortament.

propòsit primer

el dramatisme senta malament a certes edats, i per això pretenc, de l'ara, de mi, i de qualsevol relació, la lleugeresa. 

no, sí...farrera

imagina farrera esta nit en què la calefacció no marxa i no queda prou ratafia per sentir-nos el cos calent. imagina el viatge fins allí, imagina't amb els pensaments tranquils, anant de banda a banda del paisatge, el descans de la ciutat. imagina que comences un poema en el quilòmetre setanta de l'autopista, i que no parla de l'amor que et dugué fins allí, anys abans. 

ara has d'obligar-te a pensar que tots els no amaguen un sí, que tens un sí que redola per la casa, ara, a punt de        quedar-te en silenci fins no saps quan. 

torna-li la trompa...

recorde la meua àvia queixant-se de nosaltres tres, i repetint la frase "torna-li la trompa al xic". m'ha vingut esta imatge, avui, ple de ferralla el cervell, cap poema entre els òxids del pensament, quan m'he sentit novament com una trompa, sense saber qui la gira ni perquè. 

qui sap si és la por al dolor o la por a la felicitat el que fa aquests girs incomprensibles: jo mateixa ben lluny de mi.

anava a escriure sobre un conte de Carver, d'eixos que et deixen la malenconia apegada a les pestanyes, però he pensat que els diumenges millor no abandonar-se. deixaré els personatges en el llibre i hui faré tot el possible per no creure en l'hostilitat del món. també de nit hi ha llum. també, pot ser, en un país que no hem somiat, podem ser feliços. 

s'asseu un home al meu costat, li reconec els ulls presos al vidre i els forats sense dents de la boca: el barri està ple de gent així. també m'acomiadaré d'ells, quan haja de marxar, dels espectres que tan sols sé si somien en un altre lloc, en morir pot ser en un altre lloc. el barri està ple de gent així, jo estic deixant els meus somnis apegats al llit perquè la casa em recorde. ja signí el contracte de l'adéu, i l'he sabut amb mi des de fa mesos, i tanmateix, que difícil dominar l'art de perdre, Elizabeth. 

l'home baixa del bus i jo darrere d'ell. el mire directament als ulls, com una manera de salutació. em respon el buit. la vida, a vegades, em crema, com un raig de cocaïna pujant cap al cervell. 

perquè podem

escriure ací per aconseguir més llum, escriure ací perquè vull pensar que demà, dos de gener, també haurà mort una part meua en els brindis amb cava, i seré capaç de fer funcionar la maquineta dels somnis, els que guardem sota les parpelles. jo, atea de les epifanies, de les marques del calendari, vull que demà, a les finestres tremolen tots els rajos, i vibren, a la gorja, l'alegria i la pena. que triem vibrar, demà, perquè podem.