dimarts, 31 de maig del 2011

guinness


Sota l’arc d’una vesprada sense rumb i sense sol, amb el got ple de cervesa negra, veient com s’ofega cada xicoteta falta dins del líquid, brinde pel nostre present i futur, pel meu ara que m’esborra d’un sol  glop les cicatrius.

diumenge, 29 de maig del 2011

Repetitivament em pose aquesta cançó. Només per sentir el que em fa sentir, un poc de novocaïna per a l'ànima: qui ho anava a dir que aquest any  el meu enamorament de primavera seria una cançó.


dissabte, 28 de maig del 2011

i el record de la por...

 i el record de la por ara sempre amb nosaltres,
talment una germana ja per sempre amb nosaltres.
Jaume Pérez Montaner, "L'aiguadolç" núm 37-38

No sé si havia aparegut abans, però si aparegué fou una por difusa, imaginària, la por d’allò que podia passar, d’allò que no sabíem encara que  podia passar. La por més real, la que vingué després de la por a les ombres de les ombres, no ha tingut mai intenció d’anar-se’n, i per això no és record, no pertany al passat. Està i és el cel blau de maig i el cel després de la pluja fina de setembre, és la paret d’esta casa i el meu carrer, és el llampec de tristesa dels teus ulls quan em parles d’ell, és el genoll que fa mal i el somni partit d’una matinada. Una matinada que no ha marxat mai, quan em vaig trencar en mil bocins. 

divendres, 27 de maig del 2011

ocupació

Em pregunte on està aquella por, si s’ha quedat dins del cos, embolcallada, latent. Si haurà trobat un buit on niuar. Si d’ací uns mesos vindrà a retrobar-me, em dirà no vaig marxar mai, només que tu preferires no veure’m. Si sota la superfície d’ara, la normalitat dels dies, el despertador dels matins, els riures de la nit, les hores ocupades, sense angoixa, roman encara la por salvatge. Sota la superfície, en les artèries, prenent el mateix ritme de la sang. 



Sota la superfície hi ha un altre món, i encara hi ha més móns diferents a mesura que aprofundeixes més. Ja ho sabia de jove, però no podia trobar proves. Solament era una sensació. Hi ha bondat en els cels blaus i en les flors, però una altra força, un dolor i una decadència salvatges, acompanya tot. 

David Lynch

dimecres, 25 de maig del 2011

Bicicleta, alfàbega i un balcó obert


Duc una alfàbega en la cistella de la bicicleta. Puc flairar l’olor, de tant en tant. Oblide l’asfalt i el dolor de genolls i imagine la planta al teu balcó, al costat de geranis i cactus. Pedalege fort, contra la por. El teu balcó que és el meu recer: poc de sol, molta ombra, sempre obert.
He esbandit el mos de la incertesa imaginant-me novament davant la teua porta amb un xicotet llapis escrivint una noteta


no la regues molt, només quan la terra estiga seca, jo m’he quedat la ruda, ma mare diu que solament li dóna un dia, jo vull que sobrevisquen més, ja saps perquè

dilluns, 23 de maig del 2011

visites guiades

Com no comprendre-los? Com atendre a la mestra mentre darrere d’ella els elefants mouen la trompa i es refreguen en el fang?

Ara les girafes o els antílops,  ara el búfal o el rinoceront, tot els interessa fins que tenen tanta fam que els té igual que la hiena es passege a mig metre de distància d’ells, olorant el menjar que guarden en les motxilles, pot ser.

Jo els contaria que ací cap animal salvatge pot ser feliç, que les tanques encara que més boniques que els ferros de les gàbies, no deixen de ser tanques, que el cel és menut si un no pot travessar paisatges i veure com canvia el sòl sota els peus. Jo els contaria que açò no és una atracció de cap de setmana, que hauríem de deixar els animals en pau, que maleïts zòologics d’última generació... Però calle i seguim la visita i no els  parle de la manca de llibertat*.


* el que ens diferencia dels animals diuen que és la llibertat. Nosaltres podem triar, i a vegades, triem malament, com ahir triaren malament molts valencians, no cregueu?

dissabte, 21 de maig del 2011

primavera, estiu, hivern, tardor

No vaig créixer sota l'ombra de cap arbre, no tocaven les branques la meua finestra, no podia endevinar en quina estació estàvem si hi mirava, el meu paisatge era un tros de cel buit i una paret. A l'hivern, el que sentia eren les gotes de pluja que repicaven contra la peça de metall que cobria el comptador de gas. A l'estiu, eren els rajos a la pell, quan em gitava al llit i llegia. Eixe era el cicle a la meua habitació. Però fa temps que ja no passe quasi temps en ella, solament algunes nits d'insomni la retrobe, l'habitació que fou i que servia de refugi o fugida. Ara tinc una altra finestra: dóna a l'horta i a un parc. Veig el cicle en el treball de les màquines i de - cada vegada menys- llauradors, veig ara sempre una figuera.

divendres, 20 de maig del 2011

cercles

M'has salvat aquests dies de tremolors i passos que tornaven cap al mateix camí, una vegada i una altra, el cercle cec en què a vegades es torna la meua vida. He de tindre alguna cosa en comú amb els ponis de fira, amb l'animal que ja no pot eixir del cercle que va aprendre. 
 ............

I em pose en la cua del cinema, per a anar-me'n als cinc minuts a la plaça, per veure a la gent que es reuneix tots els dies, per tornar a anar-me'n de seguida i desitjar estar en la cua del cinema a punt de veure una pel·lícula, i imaginar que estic en la cua del cinema, desitjant estar en ta casa mirant una altra pel·lícula, no tant bona però amb tu al meu costat. I acabe plorant davant un cafè amb llet perquè no puc tornar enrere, abans del desastre, i espantar la mort amb un abraç, perquè les coses són així i no d'una altra manera, perquè és maig d'aquest any i no d'un altre any, perquè tot és un compte enrere, sempre acomiadant-nos d'algú o d'alguna cosa, i plore perquè el dolor a vegades no em cap al cos i ha d'eixir d'alguna forma. I torne a agafar l'autobús, igual de sola, tant sola perquè no vaig poder espantar la mort amb un abraç.

dijous, 19 de maig del 2011

dos o tres, i massa


De los innumerables escalones
que conducen a mi corazón
él subió tan sólo
quizás dos o tres


I ell diu: fou massa i tot...

dilluns, 16 de maig del 2011

per la llum

Les teues paraules ja cauen dins d'alguna cosa que sé i no sé dir, i no fan soroll. Tal volta ja tinc una butxaca als pantalons perquè caiguen, de la butxaca les trauré quan ja no tinga por o quan la distància siga l'adequada -ja saps, eixe equilibri que em muir per tindre- i en la butxaca es quedaran fins que prenguen un to més llunyà, d'alguna manera difuminat. 
Les teues paraules que vénen dels mesos de més fred, d'un lloc on no vaig pertànyer, i destaquen massa, enmig de tanta llum. Per això també les amague, per la llum.

diumenge, 15 de maig del 2011

cranc

Més desorientador és el [rellotge] del British Bar del Cais do Sodré que roda en sentit contrari i marca hores puntualíssimes. Aquest sí que és, aquest és el que, avançant marxa enrere, és un cranc en el vertader sentit del vocabulari lisboeta.
"Lisboa, Llibre de Bord". José Cardoso Pires

No sé si serà la por d'aquests mesos, els meus doctor tinc pànic, la soledat que sempre acompanya a la por, la grisalla que se m'apareixia en qualsevol finestra. No sé si serà això, o el fet que sempre hi haja últimes paraules -i que entre les últimes i les primeres passen tantes coses- o el fet que hi ha distàncies que no es poden escurçar. 
Però hauria anat amb tu a Lisboa, a veure eixe rellotge que camina al revés, un cranc de veres, per somiar que avançava cap a rere. Hauria dit obrigada amb un somriure mentre deixava que els anys caigueren i s'ofegaren dins del got de cervesa silenciosament.



dissabte, 14 de maig del 2011

què serà d'aquest maig?

Maig, i també abril, han sigut sempre els mesos dels enamoraments - no he entés mai perquè un d'eixos mesos havia de ser cruel- i un temps en què m'he afanyat a fugir del buit de feina de l'estiu, siga besant a d'algú, siga estudiant. L'activitat ha de nàixer d'un sentit positiu, no d'una reacció al buit, als pensaments de mort. Per això aquest any no tinc encara cap pla per a l'estiu: no vull fugir, no vull quedar-me. Vull sentir com m'empeny la força per a elegir. Sense ningú, amb algú, això en el fons, tampoc és tant important.

divendres, 13 de maig del 2011

un altre maig, no aquest

No entenc els teus ulls, em va dir. No entenia el color, no sabia definir-lo. Jo em preguntava què volia dir exactament, quina era la pregunta dels meus ulls que no sabia respondre, quina era la resposta dels meus ulls que no entenia. Però, un dia de maig, em digué que per fi els havia entés. Crec que volia dir que m’estimava.

dimecres, 11 de maig del 2011

la closca dels somnis

Fou mirant-me reflectida a l'espill d'un autobús, a punt de creuar el carrer, quan m'adoní: els somnis m'estaven pesant massa, i malgrat que jo notava el pes, la pedra que carregava junyida al coll, sense trobar cap alè que fer meu i poder cridar, no s'hi reflectia res d'això.  Fou aleshores, jo em sentia la corba de l'esquena - com em doblava i arrossegava el cap, com un pedaç que no em pertanyia, apèndix que em sobrava- i vaig pensar en què hauria d'haver una closca damunt meua, que l'espill hauria de dir la veritat i mostrar-la just damunt dels omòplats i el coll, una gepa feta de somnis trencats, d'esperes inútils.
Fou aleshores, en setembre, quan em vaig decidir. Quan m'alliberí dels somnis i les esperes que em pesaven, quan m'alliberaren.

dissabte, 7 de maig del 2011

a vegades, oblide que visc


De ti sabes lo justo: que no has muerto 
Esteban Martínez Serra, llegit ací

i només sabré el que cal: que ni tu ni jo estem mortes encara.

diuen de mi que visc 
"Despullat", Udols d'un llop de paper, Tadeusz Rózewicz


Cap al sud, un dia de vent. La ment solament atenta a l’horta, als vianants i als cotxes, al cel d’aquest maig i no d’altre. A cada pedalada, m’assegure de no perdre’m per cap somni, per cap altra imatge. I encara que estic en moviment, tot sembla pres per la quietud. Com si hi haguera afirmació en aquest acte: viatge en bici, sola, sense cap destí concret.


Sé que visc, a vegades ho oblide.

dijous, 5 de maig del 2011

fins demà

De sobte, abans de la cita, ha tornat a enfosquir-se la casa: he hagut de telefonar-te perquè aigualires el gris que hui m'ha pres el llit, l'ordinador, el blanc dels ulls. No és ahir, t'he dit, quan era més forta, i agafí la bici fins ta casa -justament perquè anava a ta casa podia ser forta. No és ahir, entén que hui no ric, o que si ric serà de por. 
Açò és el que t'anava a dir, si t'haguera telefonat. No ho he fet perquè, òbviament, he mirat per la finestra: els hòmens collien les creïlles i el cel es presentava novament acollidor.

dimecres, 4 de maig del 2011

a qualsevol mur...


... pot haver-hi una finestra. Has de deixar d'assenyalar-hi el contorn de la finestra simulada, i començar a trencar el ciment, a colpejar les rajoles. 
Pots transformar una porció gris en uns pulmons que et salven. S’unflen, respires, t’estens. 

  fotografia d'Helio,  cedida per al blog