dimecres, 28 de desembre del 2011

revolucions

sé que  he anat perdent-me en els viatges que no vaig començar i en laberints que vaig confondre amb mapes. sé que he estimat massa poc, i que m'han estimat massa; que he volgut hòmens que només eren espills d'altres, que d'amor no els farà gust el meu record. sé que hi ha dies que he viscut a mitges, des que la mort la guarde darrere de mots que mai pronuncie. 
vint-i-vuit revolucions al voltant del sol, i sé tot això i unes quantes coses més que no us diré: en total, els dies feliços ncara en són més. 

dilluns, 26 de desembre del 2011

també per vosaltres

els desitjos de l'any passat es quedaren entre gener i febrer, encapsats. la malaltia vingué per esdevindre l'únic motiu del pensament, desitjar més enllà del guariment de la por, estava de més. hui he enfonsat la meua mà dins de la capsa, i a cegues, he agafat el que més fàcil era d'agafar: la vida ens sol oferir coses que menyspreem, perquè hi estem acostumats. per això, he pensat en la salut i en la veu de ma mare, les coses a les que estic acostumada, ara.  
je ne suis pas desolée, li dic, entre llàgrimes, només que estar viva encara, m'emociona.demà, davant del pastís d'aniversari, no desitjaré res que no tinga i desitjaré, amb la força del batec, tot el que tinc. bufaré els anys i les cendres també per vosaltres.

divendres, 23 de desembre del 2011

només obrir l'ordinador perquè vols escriure-ho, expandir-se, expandir-se. com si a l'anotar-ho, comencés el camí de les papallones i del fred vivificador. com si les paraules te'l mostraren, com si hi començara en aquest teclat i en les teues mans. expandir-se des de la nit al dia, i des del dia a la nit, expandir-se com a solució a la por. 
si he estat perduda aquests dies me n'he d'alegrar: açò confirma, per enèssima vegada, que sempre torne a mi mateixa.



dimecres, 21 de desembre del 2011

perquè faig anys, i no solament per això

cómo matar a la muerte con un lápiz,
vaig llegir esta frase en algun blog que no recorde, i em sap greu. si ho sabeu...

de tant en tant pensar en un condicional corrosiu. el temps verbal que està embegut en salfumant, que no ens deixa viure. tinc unes llàgrimes, des d'este matí, omplint-me el llagrimal, embussant-me'l, tot perquè anit vaig començar una frase amb i si... tot perquè des de fa temps, imagine que paral·lelament a mi, hi viu una altra dona, que sóc jo, igual però sense el cos a cositons. la corrosió que fa el dolor sobre la carn, els desembres difícils. a mesura que passa el temps, també m'allunye d'aquella que vaig ser, de la presència sense l'absència. només sobreviuré escrivint i llegint sobre el dolor, ho sé. deixant córrer les llàgrimes. en el fons, no cregueu que si parle d'açò és que no sóc feliç: és un remei contra la mort.

dilluns, 19 de desembre del 2011

a punt de fer anys

ens bateja la vida del dolor molt aviat, em dic. ens bateja el dolor primer que el amor? no ho sé pas. pense en l’amor i em perd. aprenguí les quatre coses que sé de persones que estime encara i de les que ja no estime. no sé què diré d’ací uns anys d’aquesta edat meua, perduda, un poc, equivocada la major part. pot ser la vida ens batege, sobretot, amb la por.
a vegades, amb la llum,  pense en altres batejos: les ferides a la boquera per l’amor i el sexe.

dissabte, 17 de desembre del 2011

pulsions


arriba la llum del fanal, i en la paret, el meu cos no fa ombra. a sota, la gent beu i xarra, i ací, les finestres encara obertes –què més dóna el fred- només es sent el teclat i la sorra que ha dut el vent. he arribat a casa després del sopar –de la pitjor paella que recorde- i m’he posat a escriure. estranyes pulsions que volen fer del silenci alguna cosa salvable. la sorra en els dits i en el teclat: les paraules van buscant la línia de la platja, allí on hi ha contrast. alguna cosa salvable.

dimecres, 14 de desembre del 2011

tota maduració

cando xa non se está en idade de medrar
toda maduración require un desgarro de tendóns
Olga Novo, llegit ací

com la muda de les tortugues i les serps, la pell va caent a trossos, la pell antiga que tant de dolor i tant d'amor guarda entre les línies. fràgil, en terra, sembla que tot el que ha passat siga lleu, com si en el fons, sabérem que serà curta, la vida, que serà curt, el dolor. 
la pell dels records que no em deixen madurar: pense en tots eixos animals que han de mudar per créixer.

dilluns, 12 de desembre del 2011

desembre m'és així

quantes vegades no hauré vist el que necessitava, quan el que necessitava estava davant dels nassos, que només li calia llum fosforescent per posar-m'ho més fàcil, quantes vegades he continuat trepitjant les mateixes llambordes, a prop de l'abisme, enganxada, cega. quantes vegades m'haurà sorprés la meua lentitud en esbrinar el desig que bategava tant fort que els altres el sentien com un zumzeig.
a prop, desembre ve a fer un punt i seguit en el text, el mateix de sempre, quan sempre és sempre millor.

dimecres, 7 de desembre del 2011

la politesse

t'ensenyen a dir je suis désolée quan algú et diu j'ai perdu mon enfant, t'ensenyen a dir, je t'aime, mes félicitacions, c'est ne pas possible. estudiar frases per a diferents situacions, estudiar què cal dir, què està bé, què està malament. estudiar la politesse, els mots de les emotions. qualsevol diria, que quan u aprén una llengua estrangera, les paraules perden el significat, l'emoció. què cal dir quan una persona et diu, he perdut un fill... qui em pot dir les mots justos, els correctes? quan els mots només serveixen per crear un diàleg previsible, on cap d'elles faça soroll de fons, els mots amb el to just de veu, les emocions ben segures dins de les costelles. ser empàtic, amable, sociable, saber escoltar, mostrar interès... però tot això sense ser nosaltres mateixos, perquè algú ens digué, ens ensenyà què havíem de dir en certes situacions. je suis désolée, je suis désolée... sovint només he sabut dir amb els ulls que ho sentia, només he sabut abraçar. sovint, m'he quedat en silenci, perquè ho sentia, perquè tenia por de sentir realment la desolació de l'altre en els ossos.

dilluns, 5 de desembre del 2011

hi ha carrers on sempre pense el mateix. hi ha un carrer a valència, on sempre imagine, fugaç la imatge, el mateix home entrant per la porta de l'església, el passadís estret i ell tant alt. fins després de la mort, no vam saber que li agradava, alguns dilluns, anar fins allí, entrar dins l'església, mirar els hòmens i les dones que passen el dia demanant, apegats a la paret del passadís.
és un enyor que oblide que hi hagué un temps que no el tenia. que estranya i llunyana em sembla la vida aquella, la d'abans de la mort. com algú que s'ha acostumat a viure amputat.
és un home que entra a una esglésieta menuda, fonda, jo passe amb la bici davant la porta i no mai creuem les mirades, el veig sempre d'esquenes, allunyant-se cap a dintre. pot ser la propera vegada, jo siga més ràpida i passe  pel carrer en el just moment en què ell el creua.

diumenge, 4 de desembre del 2011

capri, pot ser

jo volguera ara també iniciar un viatge, un d'eixos inesperats que acaben bé, tindre la certesa que l'illa que vegen els meus ulls serà prou gran i prou càlida com per voler quedar-me, ara que sé que deuré deixar aquesta ciutat on no estime ningú, però que m'estime, quan el fred faça estelles de la veu.
sota els ulls, volguera no tindre senyals de cap malson, en una illa on el fred pertanya només a la memòria.

dimecres, 30 de novembre del 2011

pujant una altra vegada cap a la casa, sa casa allunyada del poble, el protagonista del Pes de la Papallona, frega amb les mans les fulles dels làrix, no per netejar-se la mà del contacte d'una altra mà, la mà d'una dona, sinó per conservar, amb la resina, el tacte de la pell, la sensació.
qui poguera amb resina, com si es tractara d'un insecte pres, conservar la sensació de tocar algunes pells estimades, qui poguera tindre més que la memòria per a això. si la memòria ens aigualeix la sensació de dolor dels colps, també ho fa amb el plaer i la carícia. com les ales d'un insecte, fràgil, la perdurabilitat del tacte.
promet fer el mateix que fa el caçador del llibre, però amb paraules.

dimarts, 29 de novembre del 2011

novembre

novembre, fes-me de company i retrobem la vella castanyera... Vinyoli, Vent d'Aram.

ara que novembre està a punt de marxar, ara ens toca respondre a la pregunta, ens ha fet de company, novembre? sense gavardina, aquest any no he patit fred, ni ha vingut a buscar-me cap record d'estius passats a la vora de la mar, ni he trobat, a la taula, sola, trossos de malenconia. ha estat un novembre dur, més bé, dur com ho és el contacte de la pell amb la superfície llisa de les roques. dur com ho són els colps de realitat.
ha estat un novembre sense pèrdues i tanmateix, m'han vingut a veure, com si foren hores, totes les coses que mai no seran. tal volta, el carrer menut, el segon carrer de la meua vida que fa d'aquest novembre un mes d'asfalt i sense promeses, ha fet també que el present, sense cap sentimentalisme, siga el millor que tinc. novembre aspre, vida aspra, aquest present que he d'estimar amb força, com sempre.

dissabte, 26 de novembre del 2011

equilibris menys fràgils


quantes vegades he buscat als papers, als poemes, paraules que em tornaren a un equilibri menys fràgil, menys precari. comptava anit les vegades, al llit i sense paraules tèbies que em calfaren el somni, que m’he vist òrfena buscant algun lloc on fixar el pensament. i no para de ploure.

divendres, 25 de novembre del 2011

no com les branques d'un arbre


no com les branques a punt de ser tallades, branquillons d’un mateix arbre, no en la natura: només disposats com les bitlles, esperant dins del camí de l’atzar, la mort. així ens he vist moltes vegades, indefensos, a l’espera de la caiguda, sense esbrinar per quin costat la vida ens tallarà de nou l’alè.
si poguera allargar la mà contra aquest mur de silenci vidrós, i tocar-te i dir-te i contar-te com l’atzar també em matà un poc a mi amb tu.

dijous, 24 de novembre del 2011

quan la vida

em bull la vida als pulmons, a vegades, com si estigueren a punt del col·lapse. no sé què fer aleshores, perquè de tantes ganes de vida -ja sabeu, paraules, hòmens, música i vi- em quede paral·litzada al sofà, i intente que el pensament no se'm fragmente en massa comes i massa parèntesis. què faig, quan la vida em bull d'aquesta manera, quan la sang, quan el sucre, quan la limfa, sembla que ballen dins del meu cos?

no sé, pot ser, aquesta vida que sovint sent com un excés, només és efecte de la cafeïna. i de la literatura.

dimecres, 23 de novembre del 2011

de cega

Si la vida te da palos de ciego, dalos tú de vidente. Benedetti, citat este matí per F.

Ho he entés hui, per fi, quan, amb la llum estretint-se als carrers i els fanals ja encesos, no he sabut dir quina de les meues múltiples ombres era més meua.

dijous, 17 de novembre del 2011

cap a la paret

la meua casa nova és tan petita que només té una finestra... no sé què he perdut, ací. què he guanyat amb el canvi? l'alegria sembla que va i torna com la pluja d'estos dies. 
la meua casa és tant petita que només té una finestra, la meua esperança, però, mira cap a la paret.

dimarts, 15 de novembre del 2011

sota el roure gros

començà a ploure des del cel cendrós, els núvols baixos corrien amb presses, però la pluja no amainava, i vaig tindre por, només una miqueta, de l'oratge enmig de la muntanya. què en sé jo de la supervivència? què en sé jo de l'aventura? pensava en la gola, tant fràgil, el fred que alcança i la recomanació de mon pare: què faries si et trobares sola a la nit en la muntanya? has de protegir-te, maria,  sobretot del fred, buscaries una cova, unes branques, un amagatall que et salve. pensava també en què encara havíem de tornar, una hora i mitja més de camí i qui sap si la turmenta es tornaria més salvatge.
Però, a vegades, només cal continuar un poc més, una passa rere una altra, estar en bona companyia, i arribar allà on ens espera un roure, el roure gros: sota les seues branques, la pluja més forta caigué sense mullar-nos. I allà dalt, a la la paret quasi vertical de la muntanya, unes cabres que fugien de la pluja.

dilluns, 14 de novembre del 2011

em perdria, sé que em perdria si ells, en aquests camins de muntanya, a banda i banda, argelaga i més enllà els boscos més grans d'alzines que he vist, s'oblidaren de mi i de la meua torpesa. em perdria, no sabria si és a esquerra o a dreta, si estic al nord i he d'anar al sud, si més enllà hi ha la mar, o en quina direcció es troba l'escola antiga del poble on m'espera el foc que no crema i el plat d'arròs i vedella. 
em perdria, sota el cel de novembre, les mans buides, sense entendre el xiulit del vent ni el vol dels corbs. de què em serviria aleshores parlar-li al tronc del roure? de què somiar amb eixe groc enmig de tant de verd en el vessant? 
em perdria fàcilment sense ells, en la muntanya. m'he perdut moltes vegades, sola, en la ciutat.

divendres, 11 de novembre del 2011

de més llum

mojada de luz es mi guitarra nochera
Sílvia Pérez-Cruz (gràcies, delesparaules, per recordar-me a Sílvia)

anit escriguí al portàtil, només il·luminada pel fanal del carrer, les portes del balcó encara obertes, malgrat ser més de les onze de la nit d'un novembre sense gavardina. escriguí el que d'ací uns dies penjaré, perquè ho anava a penjar hui, ara que he tornat a casa, però a l'arribar, tanta llum, tanta llum es respirava a la paret blanca, que només m'han entrat ganes de deixar lliure les mans, les mans sobre el teclat, i córrer amb les paraules darrere d'esta llum que fa desaparéixer qualsevol vidre i qualsevol somni perdut. me l'enduc aquesta llum al pis menut, que em done novament brillants perspectives, que em banye els escrits de nit. la llum als dits que banyen les paraules de més llum.

dimarts, 8 de novembre del 2011

com descriure exactament...

ahir mentre caminava vaig notar una altra vegada el mos ansiós al pit, el nucli del meu dolor, i pensí en com he parlat del dolor al cos per parlar del dolor a l'ànima. per a descriure les ferides al meu cor, al meu cervell, a la part emocional del que sóc, he parlat de mossos a l'estómac, d'ocells bojos que ocupen el pit, de falta d'oxigen, de la devastació del meu cos després de la mort.
parle de parts que se'm paral·litzen i de nusos que viuran fins que jo muira. no he sabut fer-ho d'una altra manera, i he intentat sempre no caure en l'exageració. com descriure exactament el que és per lliurar-me almenys un poc, almenys el que em deixen les paraules, del dolor que forma part ja de mi?
la meua teràpia és aquesta, parlar de tant en tant de les emocions. de les velles tristeses, de les noves alegries. si analitzares el meu cos, trobaries també tot el que prové del dolor, d'aquella mort.

dissabte, 5 de novembre del 2011

símptomes

vaig tindre clar quins foren els símptomes de la primavera - notar-me més la pell, respirar la llum que omplia totes les habitacions, somiar amb un estiu de calma i versos, esperar la mar en qualsevol conversa- però ara, quan ja note el fred i se'm gela els matins el bescoll, no sé definir quins són els símptomes de la tardor. 
pot ser sí sàpia d'on ve aquest silenci i aquesta preferència per escriure més que per parlar: se m'ha apegat el silenci del pis, el silenci que ocupa tot l'espai des del sòl fins al sostre, el que mate amb la ràdio o el que mata la nevera de tant en tant, de tant vella. no parle a les plantes, però de tant en tant les mire i m'alegre que estiguen vives.
faré d'aquest silenci un camí? sabré recuperar alguns símptomes de la primavera?

divendres, 4 de novembre del 2011

que només podré créixer a quilòmetres de distància, quan la llum siga la de l'Atlàntic, o les muntanyes petites esdevinguen ports i valls amb cavalls i vaques, em diuen. que només podré quan em perda en una llengua que desconec i haja de buscar boies on agafar-me, boies en alguna ciutat de tantes on ningú sàpia el meu nom. que només viatjant podré aprendre, aprendre coses que no s'aprenen als llibres, que queda tant de món per veure i pot ser ens morim demà. que només sabré així qui sóc i què és la vida...
jo pense aleshores en la mort i en els amors fallits, en les visites a l'hospital i en la novocaïna per a l'ànima, en els poemes que m'agradaria escriure i en els poemes que em salven, en els últims poemes (Garriga i Moll Gamboa) i en la meua llengua on també em puc perdre i trobar-me i retrobar-me. pense en els ocells de la por que em visiten encara a les nits, bojos insomnes de nit que no saben amagar el cap sota a l'ala i descansar. pense en les paràl·lisis de l'ànima, en les faltes, en mon pare.
Pense en tot això i no els ho dic, i els somric, i els dic que sí, que me n'aniré, que açò fa oïx, com diuen, que el futur no està en la paret blanca de la meua habitació. no els dic que les seues paraules m'han fet veure que estime la meua vida bojament, des de les pròpies entranyes de la vida, i que a poc a poc aprenc a acceptar que les coses hagen anat així i no d'una altra manera. que es pot créixer també arrelant-se a un mateix lloc, per sempre.

dijous, 3 de novembre del 2011

he estat esperant la pluja aquests dies, i per fi, un moment de vent i cel grisós, un núvol fosc que omplia tot l'hortizó. mirar el cel i estar impacient perquè no saps molt bé com descriure aquests dies, aquests mesos que comencen. fixar-se en l'exterior, usar poques paraules. aquest hivern serà diferent, sense horta, sense la figuera, amb un balcó menut i unes plantes que només depenen de mi. mai haguera pensat que estava tant arrelada a un paisatge. tots els meus canvis han començat amb silenci, compensar el moviment amb la quietud pròpia. 
la pluja d'avui només subratlla aquesta set de paraules.

dilluns, 31 d’octubre del 2011

la dona entra tota plorosa i demana un telèfon per cridar a la filla, perquè s'ha perdut, perquè ha baixat de l'autobús quan no tocava, i no sap on es troba, no sap a quin carrer ha d'anar. només que viu a prop d'un parc amb reixes. trau un cartonet on hi ha apuntats alguns números de telèfons, sense saber tampoc a quin ha de telefonar. la cambrera en tria un, el fixe, i li pregunta el nom. 
passen deu minuts, i mentre m'acabe el cafè amb llet, veig marxar a la dona acompanyada d'una altra de més jove. 
em pregunte on s'ha de telefonar si saps situar-te en el mapa, però et sents perduda igualment.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

a poc a poc, aniré guardant les meues coses en caixes, i faré com que sóc feliç de marxar. durant un temps, dissimularé la por, jo que tantes vegades l'he dita sense vergonya. la por la posaré en els espills on no em miraré mai.

no faré cap radiografia d'aquest moment, d'aquest cos que viu al revers. ni amb paraules.

divendres, 28 d’octubre del 2011

Anit m'adormia escrivint als somnis que estaven a punt de vindre i pensant en els somnis que he tingut aquesta setmana, perquè he somiat molt, perquè he dormit molt, aquesta setmana. Els canvis d'oratge tenen estes coses, no t'esperes que et vaja a afectar així, com quan no esperes una trobada atzarosa de la que naix alguna cosa, i de sobte veus que et mous menys, que el cos et pesa més, que vius descompassada amb l'exterior.

Però anit m'adormia amb inquietud, amb els somnis meus que vull i els que no vull, i que també són meus. Per això quest matí els he arreplegat tots en un saquet on guarde el pijama, i me'ls he endut amb mi perquè a les nits, el llit nou i la casa nova em siguen familiars. He embolicat també tres o quatre abraços, la seua foto amb el mateix marc, i més de deu llibres. Qui em vera així, en aquesta estranya mudança, pensaria que sóc de les que es poden morir d'enyor a tres quilòmetres de casa.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Anit la pluja em banyà, i pot ser a tu, movent-te per l'ombra de l'oblit, també se't mullaren els cabells i la jaqueta. Comencí a tindre fred, quan pensí en això. Comencí a adonar-me'n que la pluja que esperava no anunciava res. Vaig buscar recer en una cafeteria i més oblit, un poc més d'oblit que poguera llevar-me la set enorme que cap pluja em calma. Insistenment, removia la cullereta del cafè, i no atenia a res del que em deien. Amb el pòsit dibuixava un futur millor, on la pluja significara alguna cosa.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

la tardor que no apareixia enlloc, ens ha vingut a buscar. per ací, només els plàtans, pensava l'altre dia, fan cas i ens donen l'estampa típica de fulles per terra, fulles grogues, tonalitats que reflexen millor el pas del temps, les estacions, que no el verd dels tarongers o dels pins (d'entre tots els verds, preferisc el verd dels ginebrons).
com que no sé si aquest diumenge podré mantindre a ratlla la tristesa -els diumenges em deprimeixen, diu, crec que ho arrossegue des de la meua època d'escolar- em fixe en el cel. 

les males notícies només seran coses del passat, avui, i parlar amb una amiga m'alegrarà tant, que oblidaré que aquests dies que enceta la tardor d'enguany escampen tots flaire d'acomiadament. 

dissabte, 22 d’octubre del 2011

divendres, 21 d’octubre del 2011

gavina

veieu en la fotografia les ratlles roges? fa més de huit anys que vaig ferir la gavina de mort, quan comprenguí que hi ha coses que no es poden esmenar. la gavina volava sobre les paraules que guarde encara en caixes.
cadascú entén que no pot tornar arrere, desfer el que es féu, evitar l'accident o la tria, elegir l'altre camí, d'una manera. jo ho aprenguí amb la mort. la mort m'ensenyà això, i jo li ensenyí les ratlles roges sobre els records, les ales trencades del que està viu, el tremolor que no ha arribat a curar cap pastilla.

no crec en les epifanies, però vos assegure que avui sent aletejar dins meua la gavina que vaig ferir de mort, tant de temps ençà.

dijous, 20 d’octubre del 2011

a dies

en la consulta, li dic que algú, alguns dies, m'expulsa del país de les il·lusions. que sovint recorde a mon pare dient-me, com una descoberta, que no es podia viure sense il·lusions, i que m'imagine responent-li, que sí, que sí que es pot viure, que hi ha dies que només sóc una taca amorfa en l'espill. els dies en què les finestres s'obrin al no res i tinc fred. 
alguns dies li demane al fred que m'abandone, sense saber si sóc jo, que, inútil, perduda, m'enganxe a qualsevol cosa, com al fred.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

més lliure, si escric (la resposta em ve ara)

fa un temps, algú m'acusà d'escriure per a mi, d'escriure apunts que sense pensar si s'entenien o no, d'escriure poemetes sense pensar si s'entenien o no. jo volia que s'estengueren, que les grafies estengueren les ales. ara li diria això, i també que pot ser siga més important conèixer perquè escrius i no per a qui. què més dóna, el per a qui. jo escric clarament per expandir-me. més lliure, si escric.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

primavera d'hivern?

se'n va perquè vol buscar la tardor, els ocres i rojos a les muntanyes, la primera fusta per cremar, el silenci de les vuit del vespre a qualsevol d'eixos poblets de les vessants, a les valls. jo em quede esperant veure canviar el meu paisatge, per dir que encara no plou ni trona, ni volen baixetes les oronetes, ni he tret els jerseis que guarde sota el llit. quan vinga la tardor cap ací, pot ser l'estranyesa d'aquest temps es dissipe, també. no sé què fer amb tant de sol.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

de què acabes parlant?

em pose a escriure sense tindre res previst, sense història. ara mateixa deuria d'estar fent una altra cosa, però és aquest el vers que sempre m'acompanya a contratiempo, a contraluz, a contralugar. pot ser amb el temps haja canviat el sentit de les paraules, les haja modificat, però el sentit és el mateix. guardem sentits de frases, més que les frases exactes, com quan recorde sovint quan ell vingué a la meua habitació per preguntar-me què em passava, abans de fer els divuit. que tenia por, li hauria d'haver dit. una por enorme de viure perquè no sé on acabaré. i recorde les emocions d'aleshores, però no les paraules exactes.

veus? sempre que em pose a escriure sense tindre res previst, trac els mateixos temes, els mateixos ossos de diferents paraules, les mateixes raons.  
ara veig que he crescut perquè em prenc algunes coses de la vida amb distància, també el fet d'escriure, o el fet de no tindré més que quatre temes que repetisc amb paraules semblants. 

dijous, 13 d’octubre del 2011

arriba la nit i em surten les ganes de fer coses des de la pell, tot el que demà es projecta, i pense que en efecte, només està aturat qui vol. arriba la nit amb les ganes que no he tingut a les nou del matí, quan haguera dit, sí senyors, em quede tot el dia al llit, i que bomben al món i als somnis. ho entens? és això, eixes peces que no encaixen, sentir-me a penes viva de matí i sentir que algú m'ha injectat adrenalina de nit, és això, no saber dir exactament el que em fa mal a la metgessa quan m'assec davant d'ella i ella atén el meu silenci i els meus embuts, i després, quan ja estic a casa, ja sense remei, notar les punxes menudes d'algun mal estrany per la cama esquerra.

és, malauradament, això, quedar-me sense paraules quan vull escriure alguna cosa que definisca aquest tros de vida, posar-li punts, comes al mapa, i vindre'm totes de colp, com si caigueren rost avall, i jo només te les poguera a escriure a tu en interminables correus. és exactament això del que te parle, enamorar-me de qui no em convé i deixar passar de llarg un home amb ulls menuts, però verds.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

la llum dels fanals es reflecteix en les finestres dels teus ulls i en el buit dels meus. he d'arreplegar-la tota, siga la que siga, aquesta matinada. no guarde ja la llum que se m'oferia des de les fulles de l'arborcer, la llum de la pell del migdia. tampoc el verd ni les paraules que em confongueren l'amor. 
aquesta nit he de recuperar-me, recuperar una altra llum, la que siga. sabies que tot es tracta de simulacions? que el llenguatge es féu per a confondre, una estratègia més per sobreviure? aquesta nit, mentre els meus amics parlaven, encara tots entre riures, oblidada la llum que em verdejava l'arborcer, de sobte, el calfred del no-res. l'he confòs amb paraules per sobreviure, he simulat que era un altre cos el que el sentia.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

aquesta nit he somiat que havia oblidat una cosa important, una cosa que havia de fer, i que el temps ja no podia endreçar-me la vida. perquè era vital, això que havia oblidat, i no hi havia manera de tornar enrere. m'he alçat ben matí i com que colpejava fort el somni en el tambor de la memòria, m'he vist obligada a repassar una a una les faltes. ninguna era vital, encara. he somiat que no tenia remei, el meu oblit, i que el que no faria ja a temps em creixia a l'esquena i em feia mal a la columna. que m'havia encantat mirant els vidres trencats de la finestra, mentre les estacions es succeïen al voltant meu. que no podia fer una altra cosa: només mirar allò que està trencat, per sempre, impossible de cosir o apedaçar. 
alguna cosa important oblide fer i no és, malauradament, escriure un altre apunt al blog.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

interpretacions

no he decidit encara qui o què és millor, ara, aquest dia en què el sol amable no el veiem perquè tenim les parpelles tancades obscurament. he decidit hui no caminar en companyia, no cridar, no fer festa. qui sap si són els efectes secundaris del que no fou anit o el fet que note com a vegades estem lluny com si tots els oceans ens separaren. tot és qüestió d'interpretacions, pot ser. hui trie una tranquil·litat que si em pesa als ossos s'anirà transformant en tristesa. tot depén d'aquesta vesprada de paraules en llibres i tardor en el balcó, i de com la interprete. 

divendres, 7 d’octubre del 2011

octubre, això és

han passat hores des que m'alcí i em posí a escriure. ara ja sé que és tardor, perquè són les quatre i el cel és més grisenc que de costum, i tot té un aire humit al damunt, com si algú haguera banyat amb una capa lleu d'aigua la roba estesa, les plantes que tenim als testos, les branques de la figuera d'a prop. una capa invisible que anuncia la pluja.
s'han obert ja les portes de la tardor, i tot ve a ser immediat. demà no marxarem als pous a mullar els peus, ens quedarem a casa i imaginarem la vida en un altre carrer, des d'on no es veu l'horta. i tancarem projectes com s'ha tancat l'estiu damunt els cossos, sense oblidar els pams de sol i de mar. i direm que sí, aquesta volta. i pot ser tot isca malament, i què més dóna, si ja he vist finestres que ensenyaven el buit i  m'he deixat caure tancant els ulls per fer-me més mal contra el terra. pot ser aquest cop, morta de por, a punt de caure, també cante. 

no pensaré en altres cases, en totes les que quedaren lluny. els mapes també es fan de records, però això demà no ho tindré en ment.


estaba muerto de miedo y cantaba, y cantaba no tienen sexo los ángeles

dijous, 6 d’octubre del 2011

matina

si encara és de nit, molt de nit, i sents com la tardor és aquest corrent d'aire ja més fred que t'eriçona, i t'embolcalla el silenci, pots escoltar els grills prop de la séquia, per exemple, o el tramvia llunyà, quan arriba a l'estació. 
és quan calles, que pots sentir, no el silenci, sinó tots aquells sorolls soterrats, que bateguen, com la teua sang, seguint un ritme sense esperança ni desesperança, només ritme. 
aquesta matinada m'ha recordat quan callàrem tots i  vaig sentir les vàlvules artificials del seu cor, setmanes després de l'operació. eren les busques d'un rellotge a la banda esquerra del pit.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

mapa

demà tornaré a resumir la meua vida d'un any en quatre frases i evitaré les llàgrimes quan conte el plor i la por. no ne tindré, llàgrimes per a d'açò, perquè hi ha desamors que duren el que dura una copa de vi i hi ha hagut moltes més finestres després de la finestra d'hospital. 
no esperaré conhort, perquè no el necessitaré, i riuré més que hui, i no recordaré l'ahir de fugida i mans buides. 
escoltaré també les seues quatre frases que resumisquen l'any separades, i escoltaré que se'n va a una altra metròpoli, lluny del poble i de la vall.
demà escriurem, damunt de la taula de l'antiga cafeteria, les nostres coordenades del viure. ens situarem en el mapa, per sort una altra vegada el mateix per a les dues.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

el camí fins allí és el mateix, i el paisatge busca qui fores i tu busques en ell els senyals per retornar-te. com si pogueres amb un fil unir les dues persones, el passat i el present, i la corda no haguera de desviar-se, de caure fins pous que costa reconéixer en la distància, com si la corda no haguera de rompre's. com si el camí haguera estat fàcil, sense accidents. i el paisatge només et torna el silenci del canvi que ocorre encara que tu tanques els ulls, encara que et colpege la manca d'aire als pulmons, encara que hui no t'alces, tot això que no té a veure amb tu, tan atzarosa la vida i la mort.
no hi ha res càlid si vas allí on no vols anar.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

i ja és prou

si només podem elegir en la vida tres o quatres coses, digues, estes són les importants o no?

la indecisió té estes coses, de sobte et trobes en la mateixa cafeteria amb antics companys i no tens res més a dir que estàs escrivint un poc, muntant en bici un poc, llegint una mica i que tens projectes a la ment que es superposen i es contradiuen i es succeeixen. quina crisi més estranya, aquesta, la del després dels horaris inflexibles i dels amors que no has estimat prou i els poemes que es marceixen en llibretes que guardes en mobles massa xicotets.
em falta ell que em diga, deixa't de bajanades i viu, i què més dóna una altra crisi, una altra mancança de serotonina i un altre desig que esdevé una frustració.
hui m'he alçat i ja és prou.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

tinc les parpelles cansades, no he tingut temps per espolsar-me'n la nit, i he esperat fins arribar ací, a casa, per recuperar-me davant d'un quadre en blanc. no gose dir què em passa, però em sé les paraules exactes que ho explicarien. té a veure amb altres ulls i altres parpelles i amb un poema (a estima b, b estima c, c no estima ningú). 
pensava que la propera combustió podria ser amb tu.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.

divendres, 30 de setembre del 2011


passa de llarg si passes a prop de finestres obertes
John Irving, Hotel New Hampshire

tot comença una altra vegada i he afluixat la corda, la de l'abans i la del després, i només sent l'esvoletec d'alguna cosa que passa ara i que no sabria definir. i no vull, em negue, a buscar la felicitat en el moment, que no és això pel que el meu cor bombeja encara, les meues venes treballen contra la gravetat, la pell té més arrugues al voltant de la boquera. sabríeu dir què busqueu? si algú em deia fa temps que allò important es tindre una meta i no anar perdent-te per camins, ara li diria que hi ha camins per on paga la pena perdre's i que davant una tardor com esta, què fer sinó triar els passejos vora les séquies i els esquelets nous per estimar i els antics ben estimats? que viuré amb poca feina i pocs diners, però amb moltes ganes, que me les trauré de les entranyes, les ganes si cal. i riurem junts: no em contestaven al telèfon perquè estava telefonant a un fax. quantes portes hauré vist tancades sense que foren portes? qui sap, em diu algú, pot ser només eren finestres.

dijous, 29 de setembre del 2011

escrius correus tots seguits i tens trenta pestanyes obertes, el telèfon sona, i la cançó de Los Planetas es queda en el minut cinquanta repetint la mateixa tonada, no interromp cap fantasma la pantalla ni l'obeixen els dits, i les coincidències obrin noves possibilitats d'eixes que poden tindre començaments sense pors de finals, i escrius correus tots seguits i apuntes bé certes paraules i obris més portes, més portes encara i has de triar.

respires i apagues l'ordinador.

dimecres, 28 de setembre del 2011

nits i matins

ho diré, a les nits, mentre la tele està encesa, jo em pose a buscar paraules. encara no sé trobar sense buscar i a vegades és com si estiguera arrapant els mots d'alguna paret seca en una cambra sense aire, d'algun desert. i mire de tant en tant les imatges per lliurar-me del pes, que per això m'agrada aquest blog, perquè mai he buscat cap paraula quan teclege en el rectangle en blanc, un paisatge obert, mar lliure i bones veles.
em pose a les nits a buscar-ne, i als matins, en el blog, només m'apareixen: no les exactes, només les meues, les que no vénen del jou sinó de la pruïja d'algun vers que em comprenga l'instant i que me'l faça comprendre.

dimarts, 27 de setembre del 2011

l'hora blava

m'havia dit a mi mateixa hui que no escriuria, que deixaria que el temps passara silenciós, que aniria fent lenta per les pastilles i per totes eixes pedres que se't posen davant i et fan que et coste donar un pas rere un altre, et coste moure les mans, alçar-te del llit. és la tardor, l'hora blava del canvi, és el cuquet d'unes paraules que no dic i no pense i m'habiten el mos de l'estómac.

diumenge, 25 de setembre del 2011

de tots els camins

contra el temps escric i escric i dic que m'angoixa el pas del temps. contra el temps òmplic la màrfega de somnis i somnie vinyes i coves secretes. contra el temps sé que ho tinc tot perdut, que ho vaig perdre ja tot i que no res quedarà dels meus ossos. contra el temps balle i recorde la teua veu, i estime i abrace amb la força de tots els camins de la sang.

divendres, 23 de setembre del 2011

no sé quan tornaré sobre els meus passos per sentir novament l'ofec blanc d'una nit sense ales. no sé quan serà, però ara invente que serà d'ací molt, ben lluny, i tornaré a dir-ho tot ben fort als apunts. ara m'entretinc en abraçar amb totes les meues forces, en escriure cada dia alguna cosa que em torne més lleugera, en dir adéu amb totes les lletres, conjugant la tristesa i l'alegria alhora. m'entretinc en sentir el que haja de sentir i en vèncer totes eixes metàfores que pren i viu el cos malgrat nosaltres mateixos.

sentiu la tardor que s'acosta? celebraré la seua festa en una vall blanca, promet vindre d'allí encara més feliç.

dijous, 22 de setembre del 2011

quan vinga el primer fred

és més nit, ara, ja ho sabem. i tanmateix, sentim una secreta alegria, l'alegria de la tardor de la que ningú parla, de les mans que semblen fulles, de les fulles amb què hem jugat, perseguint-les, trepitjant-les, resseguint les seues venes per trobar les nostres, que també tremolen. abandonem l'estiu com un amant massa fàcil d'estimar, i ara volem un fred que ve, una nit propera, el principi de totes les coses. serà el primer fred d'aquest any que comença en setembre un fred còmode, estimat. si véns a la tardor, et parlaré dels xicotets miracles i dels renaixements que comencen tallant-te els cabells.

dimecres, 21 de setembre del 2011

crostes

de sobte em descobrisc plorant per la mateixa pena quan les paraules assenyalaven el camí a un altre lloc. és que tinc crostes en el llagrimal, li dic, amb un somriure. recordes, li dic, el que et vaig contar? aquella dona que em digué que les meues llàgrimes s'assecarien però que les d'ella no perquè plorava sense motiu? mai m'han dit una cosa més absurda sobre el meu dolor. no sabia aquella dona que el dolor no es pot compartir? que tanca, el dolor, que fa quistos i crostes en els llocs més insospitats, i de sobte una nit, quan creies que tot anava bé, sents la ferida com si t'acabara de passar? serà que els vidres trencats del passat romanen a la sang, i que poden esquinçar-te sense avís.  tanmateix, em diu, ets feliç, no minves, sinó que creixes. sí, només que a vegades he d'airejar la pena, ja saps, escriure-la.

dimarts, 20 de setembre del 2011

exploten?

what happens to a dream deferred?
does it dry up
like a raisin in the sun?
or fester like a sore-
and then run?
does it stink like rotten meat?
or crust and sugar over-
like a syrupy sweet?
maybe it just sags like a heavy load.
or does it explode?
poema de Langston Hughes, escrit als anys 30. llegit quan fullejava el llibre La otra historia de los Estados Unidos, de Howard Zinn.

vindran de no sé on per recordar-nos que el temps ha passat, i que si tornem als llocs estimats, serem uns altres. traçarem la ruta fins trobar el moment just en què aparegueren, els amics que ens apegaren el cuquet d'aquell viatge, el poema que fou el fil per buscar els nous cabdells de nous somnis. traçarem la ruta que ens desvià, les portes tancades i totes eixes metàfores que només volen dir la vida mai és com l'esperes.
vindran del més secret de nosaltres, el nucli del cor on habiten els fantasmes, la pena més punyent, les frustracions, el que només contem en nits íntimes, als més estimats, el que fins i tot ningú sap. 
tots els somnis fins ara - les projeccions d'un futur que mai arribà, d'un jo que mai va ser- estigueren bé... els arreplegue ara en una capsa, amb tendresa, sense recança, perquè alguns somnis que no vaig somiar em trobaren, els vaig trobar.

dilluns, 19 de setembre del 2011

barcelones, 3


el cor fluix torna malgrat la frase que vaig apuntar a la llibreta només arribar a la ciutat, no saber situar-te en el mapa i no sentir-te perduda. el cor fluix torna malgrat els amics, els poemes i  l'estació de frança. 
el cor fluix torna i no m'importa massa: la pluja que avisaven els ocells a prop de les teulades va aigualir-me alguns pensaments. 
al clavegueram de barcelona he deixat per sempre dos o tres fantasmes.

dissabte, 17 de setembre del 2011

barcelones, 2

sóc l'amo dels meus somnis,
francesc garriga

de totes les coses possibles d'aquest viatge, has triat el somni. allò que estimes apareix només tancar els ulls, la dolçor del somni que comença, quan encara pots ser-ne l'ama. el dolor xicotet de la sofraja et dius que és assumpte de setembre, que sempre es transforma en senyal, en inflamació, al cos.

el sol crema els vidres, les hores s'amunteguen sota les parpelles.


divendres, 16 de setembre del 2011

sempre o no mai

m'alce ben matí per comprovar que no hi ha res del somni. ni tu has parlat de mi, ni jo he aconseguit despertar-me sense sentir que abandone un món millor.
les absències tenen això, poden conjugar-se de moltes maneres, amb el no mai o amb el sempre.

dijous, 15 de setembre del 2011

per no tornar

t'explique que no vull tornar a les paraules que tallen els fulls, les que em dugué la pena de saber-me per sempre òrfena, les que em trossejaven l'intent de viure. que no vull els adjectius de carn ni els verbs que sagnen. que no vull més pensar en desastres, caigudes, les visites a l'hospital pensant que moriria pels ocells bojos entre les costelles, la gàbia del dol. que tindré menys paraules, però les mereixeré més. que no ho saps, que la pena no creix en tu sinó contra tu? 

dimecres, 14 de setembre del 2011

joc

encara tinc alegria de contar-te coses -el viatge, els poetes, la blamor dels migdies, els padrastres que m'han eixit de tant de llibre. què farem amb aquest insistent amor que guareix pors blanques i prova sempre d'alliberar-se? ja no dic que oferisc un cor al millor postor: tu sempre guanyaries si ens ho jugàrem a tot o res.

dimarts, 13 de setembre del 2011

matins

qui sap per què aquesta no reflexió, aquesta no integració -tots eixos conceptes apresos de la psicoanàlisi- em fan oblidar que la sang s'ompli d'oxigen tots els dies. hi ha un plor que se'm podreix, no sé per on, no arribe al seu motiu. sé de l'ambivalència, les dues cares de la moneda, l'equilibri que no es troba en el cantell. si poguera només sentir la pena que em pertoca, la que m'ha de travessar fins la fi, només la que em pertoca.
són les onze, prenc un cafè i promet oblidar les xicotetes faltes.

dilluns, 12 de setembre del 2011

barcelones, 1

jo voldria haver-me lliurat a l'alegria, que les primeres paraules foren escrites des de l'alegria, que els apunts d'aquests dies parlaren de l'entrepà de truita que em dugué la meua amiga al parc de la ciutadella, de les converses que verdejaren la gespa grisa de la ciutat, de les trobades que comencen per la xarxa i acaben amb bona sort -la bona sort que hem trobat, la bona sort que ens espera-; jo voldria no haver parlat de la pena, que la ciutat ha sigut molt més que una nit trista en un hotel, que també cal avesar-se a la felicitat, acostumar-se a nomenar-la, fluixet o fort, en aquests apunts o en altres. jo voldria haver dit més vegades gràcies, o que l'abraç que mai sé fer a hora, em trobara disposada, que mai he acabat de treure-li profit a la calidesa de la carn... jo voldria assajar apunts sobre la felicitat: començar, per exemple, a Barcelona.

dijous, 8 de setembre del 2011

anava a escriure que em tindries sempre que volgueres, que només una telefonada i jo la dona de les angoixes, intentaria salvar-te'n d'alguna, o et diria alguna cosa que et fera riure, que per a d'això estem els amics. però m'he vist hui al telèfon sentint com la flebesa, la petitesa de caràcter, em feia preguntar-te poc i malament mentre una veueta infantil t'acusava d'algun oblit que no he pogut oblidar. que depén de mi l'estima que te tinga, i ne tinc molta, que l'estima és debades, només que no he pogut evitar ser així, perquè és setembre, ja ho saps, mala setmana per no mirar-me el melic, per no sentir-me tros menut de carn que només té buits de por entre les fibres.

dimecres, 7 de setembre del 2011

fa exactament un any de camí a Sant Mateu vaig plorar com si durant aquelles setmanes haguera acumulat al llagrimal i a totes les bosses del cos litres i litres de llàgrimes. no podia aturar el plor, i qui m'estimava aleshores, i a qui jo estimava, s'inquietà i debades, amb paraules, intentà calmar-lo. hi ha plor que només troba recer en l'abraç, però ell no ho sabia o no ho entenia. ja sabeu que hi ha persones que senten la necessitat sempre de dir alguna cosa, alguna paraula, com si el silenci i l'abraç no foren suficients, no foren allò necessari, l'acció exacta.
enguany no hi ha viatge, ni plore davant de ningú. no hi ha inquietud que no siga la meua, només un silenci compartit, opac, dens, d'allò que no es diu i que es sap, un silenci sense escletxes des d'on no pot escapar la veu per posar nom i verb a l'absència, al que ens travessa, al que perdérem. hui ha començat amb insomni, els repics de les quatre de la matinada, des de l'església, més greus.

dimarts, 6 de setembre del 2011

l'estiu comença a perdre's en setembre, quan el vent pren el costum d'aparéixer de vesprada i les platges van buidant-se, un lloc que s'oblida fins el proper any. fa temps en setembre anava a la mar, a dormir en un estudi sense llum, un estudi que només tenia una finestra que mirava a una paret. la pluja ens solia sorpendre pel passeig i trobàvem l'aixopluc en el restaurant de platja París-Texas. jo aleshores imaginava eixa història d'amor que encara no he vist estirant els fils de les teues paraules, que me la contaven.
l'estiu comença a perdre's enguany sense haver tingut del tot un estiu com els d'abans, els de la mar i les migdiades que comencen amb lectures. i què hem perdut aquest estiu? intente fer una llista i no trobe res per afegir. no he perdut cap gran amor.

dilluns, 5 de setembre del 2011

escriure sobre allò escrit. escriure dues vegades el mateix, que agafe gruix el que més por ens fa (tal vegada el silenci o la desaparició de la mare). escriure sobre el paper usat, un poc maltractat pel raspall amb què hem intentat llevar-li les marques. escriure i sentir l'alegria de no escriure sobre el blanc. escriure amb el mateix color per a les lletres si parlem del mateix dolor.
escriure i reescriure, i saber que hi hem afegit alguna cosa, i que, malgrat que esborrem les paraules primeres, o que les raspem, sempre hi queda algun senyal, algun afegit antic a allò nou: les cicatrius del palimpsest són com les del cos.

diumenge, 4 de setembre del 2011

fam, una altra vegada

A vegades, alguns dies, se m'obliden els llibres a casa. Aleshores, vora la mar, ocupe el pensament en concentrar-me en el que hi ha. La llum de l'estiu que s'ha apegat al cos, el salt de l'insecte des de la meua pell a la sorra. Em concentre en això com si fóra una dèbil llum de l'horitzó que mires insistentment quan no hi ha lluna. No pense en els colps que em sé. Pense, tal vegada, en què el desig es fa més impacient si hi ha cossos quasi nus pel mig.
I una fam que també em sé no em deixa estar tranquil·la.

dissabte, 3 de setembre del 2011

setembre per qui es quedà

Què farem ara en setembre els que no hem tornat de cap país estranger, els que no hem aprés ninguna paraula nova en una altra llengua, els que no tenim en la retina dies i dies de vent i aigua? Què farem sinó tenim històries sobre Lapònia, acomiadaments en hotels i somnis sobre la tornada a la llar? Què farem en setembre, nosaltres, que no hem fugit de la casa ni de la rutina, que no hem oblidat qui érem durant unes setmanes, que no podem dir que tornem, perquè no tornem, amb les piles carregades?
I de què parlarem, com creurem que renàixer és possible, i que se'ns ha apegat la llum de Porto o de les Illes i tenim la força per canviar coses perquè estem més vives que mai si hem dormit quasi tots els dies al mateix llit  i no hem obert cap porta nova? 
Contarem un setembre que comença mirant la mateixa paret blanca. Contarem el que ens queda encara, que hem aprés alguna cosa d'aquest estiu, que els buits hi són, que encara tenim por, i que tenim tanta fam de tardor com en teníem de primavera.

divendres, 2 de setembre del 2011

destí la mar

Vaig en bici, sola, destí la mar. La carrera és estreta i els cotxes, en alguns trams, han d'adequar-se al ritme que marquen els meus músculs. La primera vegada que vaig vindre per aquest camí amb un home, ell patia perquè no m'arrimava a la dreta. Jo no tenia por perquè, malgrat que ens acabàvem de conéixer, ell sabria curar-me les ferides. Així ho féu. Tampoc ara m'acoste a la dreta de la carretera, i encara que sí que tinc por, sé que sabré curar-me els colps i els blaus si caic.
També sabré curar-me les noves pèrdues.

dijous, 1 de setembre del 2011

herència

d'ell vaig heretar la feblesa dels genolls i una creueta que vaig perdre només uns mesos després de penjar-me-la al coll. d'ell vaig heretar els llibres de Saramago i Delibes. d'ell vaig heretar el nas i la manera de riure i fer gràcia, però menys. d'ell vaig heretar les històries familiars. d'ell vaig heretar anotar les coses que em preocupen, però més. d'ell no vaig heretar el dolor, i en canvi, encara no puc recordar-lo sense que senta com uns ocells bojos de pena m'ocupen el pit.

dimecres, 31 d’agost del 2011

últim dia d'agost, sembla que comença l'any demà, i tornen a faltar-te paraules. és setembre el mes més cruel, però també és el mes de la força. com algú que es prepara per al salt en el trampolí, els músculs en tensió, sabent que la caiguda no l'ha de rompre i ha d'eixir de l'aigua abans que el pensament de la caiguda l'ofegue. setembre és això, recordar la caiguda i la força amb què eixires de l'aigua per tornar a respirar. setembre, pot ser, aquest any, amague alguna cosa bella en les entranyes.

dimarts, 30 d’agost del 2011

del primer intent i altres d'escriure sobre la llum

Hi hagué un intent de parlar de la llum i de la trementina. Del silenci de quan la mà es posa en el quadre, de la música que alguns pintors necessiten per fer faena. Hi hagué un intent sobretot de parlar de la llum, de com canvia, i de la seua doble naturalesa. Després, hi ha hagut altres intents. Sobretot a partir de les cares que ell anava transformant, cada dia, a cop de mirar els quadres i pensar-hi. Sempre m'ha intrigat saber quan considera el pintor que el quadre està acabat. Li parlen, les cares, els paisatges? Nota els buits? Obeeix la mà a la imatge que té en el cap? Són també i sempre aproximacions? 
La llum que més m'agrada és eixa que cau entre les branques d'un arbre mentre les fulles es mouen. La de la vesprada d'una tardor, mentre estàs ajaguda a sota, sense res a fer i tranquil·la. Mires a dalt i veus la claror i l'ombra, que canvien de posició. Els ulls s'hi acostumen. Entre la claror i l'ombra sent que m'aprope més a la llum.

Experimentació, Tomàs Serra Carrillo.

dilluns, 29 d’agost del 2011

i un intent

I què si aquest temps és el de la tremolor i de passos tant insegurs com els de l'altra volta, quan estava tant sola que em sonava fins i tot estranya la meua veu? I què si a prop no hi ha cap riu ni cap aigua d'un blavós estrany perquè no és riu sinó un manantial des d'on ix fum els mesos més crus de l'hivern? I què si avui he tardat més en alçar-me, i què si encara pense en un home com un mal costum perquè no l'estime, només perquè sempre he patit de soledat, perquè pot ser mai he sabut estimar ningú com m'agradaria? I què si anit vaig adonar-me'n que als setembres encara pense que ell es salva i que visc sense el forat del dolor a la memòria? I què si el que hi ha és açò, aquest estiu de moviments lents, aquesta nova vida, que comença en blanc i negre, el riure i el plor successius, cada dia. I un intent ferotge per ser feliç.

diumenge, 28 d’agost del 2011

deixa'm vibrar

Deixa'm la pena vibrar, Marina Tsvetàieva
Que ara promets recordar-ho tot, la tempesta i la llum, La vida té vida pròpia

Deixa’m l’alegria vibrar. Deixa’m l’aigua del riu aquest diumenge que sembla d’un setembre benigne, els d’abans de la pena. Deixa’m que el record d’aquell dia no em furgue l’estómac, no em cove més dolor en el dolor d’ofec. Deixa’m el riure vora l’aigua i la claror i l’ombra entre les branques dels pins. Que els ocells engabiats semblen avui que canten com si foren lliures, que els barrots es tornen arena que s’escola entre els dits. Que només senta el que hi ha, la llum que hi ha; que no em vinga el colp de la por a la sang, que només senta avui l’alegria, que només sàpia escriure avui l’alegria. Deixa’m vibrar. 

dissabte, 27 d’agost del 2011

o no

Asseguda davant de la taula atapeïda d'un bar, amb la primera cullerada de la paella, faig recompte del millor de l'estiu. D'aquest estiu que des del principi tingué les tonalitats de finals d'agost, sense la mar. Però, obeïnt els costums, de seguida pense en el que m'ha faltat. Qui sap si aquesta manera de relacionar-me amb el present ve de la pena que em dirigeix. Així faig recompte dels buits, tot sabent que eixes paraules no eviten més buits, sinó que en generen. Amb l'última cullerada, intente esbrinar en quin cas em trobe: si fugir és quedar-se o no.

divendres, 26 d’agost del 2011

Tenia fam, i el que he viscut només me n'ha llevat la meitat. O és que el que he viscut ho he viscut a mitges?

dimecres, 24 d’agost del 2011

la millor època és aquesta

He deixat de dir les paraules que em duen els ocells de la por, les que tallen ecos i ales, les que em duen l'ofec a les nou del matí, només em desperte. He deixat de dir-les com un pacte amb mi mateixa, per no tornar a plorar sense saber quina pena em té agafada. He deixat de creure que no future és una bona rima, que el món és cruel i atroç, que els somnis que no vénen se'ns encasten al cos, als pulmons, i ocupen alvèols com si foren nicotina.
En aquesta casa, aquests dies, només es parlarà de nous projectes, de l'estiu i la sal als cossos, de la millor època de la vida, la que tot just acaba de començar.

diumenge, 21 d’agost del 2011

abans

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, La vida té vida pròpia


escrivia, abans de tindre cap ferida afonant-se'm dins la pell, de la vida que no arribava, del xic seriós de classe, de les cireres. Escrivia de soledat, de la finestra de la meua habitació, escrivia imitant a Rimbaud, pot ser, o a Sylvia Plath. Escrivia de la infelicitat, del desencant, quan encara no sabia res de l'insomni agut del malalt, quan no m'havia trencat perquè algú agafà el got de vidre massa fort. Escrivia no sé de què, d'algun tema adolescent, abans de fragmentar-me en dos, amb un tall net. 
Ara només valdria escriure d'això, del dolor i de la mort, de la vida amb la ferida punyent, amb l'oblit que assegura la supervivència, els poemes que hauria de dedicar-li. Però no sé, no aconseguisc domesticar el dolor fins fer-lo paraula, i assage aproximacions, com si ballara al voltant del nucli dur, de la pedra que sura i pesa alhora als pulmons. Ara només valdria escriure d'això però beneïdes siguen les paraules que assage, els escrits d'aquest blog, les paraules de felicitat que, malgrat tot, arriben, perquè m'alliberen de la ferida, perquè l'allibere i la situe on ha d'estar, sense ocupar-me tot el cos.